De tant obstinar-se a escalar el cel, els Pirineus van acabar apartant-se de l’enrenou dels segles. Encara resten orgullosos del seu passat i amb una rica tradició oral.
Tot i que d’oest a est, cada vall reivindica la seva diferència, la viatgera o el viatger tafaner dels antics contes pot llegir-hi sense dificultat una veritable unitat cultural.
D’aquest tronc comú d’oralitat pirinenca van néixer tres grans branques :
- Els mites fundadors, que per explicar els orígens, acostumen donar preferència a relats on els pobles pirinencs deixen de ser «salvatges», com en l’imprescindible Joan de l’Ós.
- Els contes etiològics, que tenen com a objectiu donar sentit a les particularitats locals. Són una explicació imaginada d’un fenomen del qual no es coneix l’origen. La cristianització de les antigues llegendes n’és sovint el resultat i poques fonts, roques, coves o muntanyes del Pirineu se n’han pogut escapar.
- Els contes de l’oposició, on els dèbils, els febles, els eternament rebutjats pel destí, sovint els pagesos de les muntanyes, inventen un altre món on es converteixen amb els vencedors i els protagonistes. Els fills de ningú, burlen el Diable, es riuen dels ogres i reben l’amor de reis i princeses.
Finalment, com les fulles al vent, brollen aquí i allà els contes de fades, esperits, ombres de la nit i personatges misteriosos. En aquests relats, no es creu, es tem.
Escolta, aquí hi han els Pirineus…
