Hount Santa iturria
Entzun
Irakurri
Haut-Couserans-eko (Ariège) Ustou haranean, Seix eta Trein herrien artean, San Lizier d’Ustou kapera dago, gaur egungo errepidearen eta bide zaharraren ertzean. Oso eraikin sinplea da; bertan, marmolezko bloke batean, inskripzio bakarra agertzen da, 1770eko datarekin: “Jainkoaren loriagatik eta San Lizierren ohorez”.
Gurtza toki honen aurretik, handik metro gutxira, ur askoko iturri bat zegoen. Hount Santa deitzen zaio; elezaharrak dioenez, Lizier (oraindik santu ez zena), iberiar penintsulakoa bera, VI. mendean bizi eta 548. urtean hil zena, Espainiatik iritsi zen Ustou-ko portutik, udako egarriak eta beroak ahituta. Geldialditxo bat egin zuen bide ertzean, eta bere erromes makila lurrean landatu zuen. Berehala, ur garbi eta ugariko iturri bat irten zen lurretik, eta horri esker ase zuen prelatu trebeak bere egarria eta lortu zuen apezpikutza. Iturriaren agerpenaren berri berehala zabaldu zen herrialde osoan.
Bonus
Abans de la data de 1770 present a la capella, la font miraculosa era ja venerada per la població de l’alt Coserans, i també per la de l’altre costat dels Pirineus, del Pallars. L’any 1665 el Bisbe del Coserans, Bernat IV de Marmeissa, ja dictà mesures per ordenar les processons i cerimònies que tenien lloc a la Font-Santa. A Catalunya, a l’alt Pallars gairebé als mateixos anys, també tenim constància documental de la popularitat de la Font-Santa d’Uston. L’any 1657 es publica el llibre del frare i viatger Narcís Camós sobre santuaris marians de Catalunya, i parlant de Santa Maria d’Àneu, ens diu:
“A esta imagen acuden por necessidades de agua las parroquias deste valle con procession, por cuyo efecto imbian a buscar agua de Esterri, de la que sacan de baxo del altar de San Llise en el obispado de Cosarans de Francia, y despues echan della por los quatro vientos, en la misma casa de Nuestra Señora quando han celebrado un officio solene, con que tienen muy experimentado alcançar lo que pretenden”.
Aquesta memòria de la font i la fe en els seus beneficis per invocar la pluja al Pallars, quan la sequera arruïnava el país, continuava al segle XX al Pallars, a les valls d’Àneu i de Cardós, veïnes amb la d’Uston, però sense la participació de l’església i els capellans. Ramon Violant i Simorra, el gran investigador de la cultura popular del Pallars, ho recull de boca d’una informant l’any 1946:
“Un home qualsevol hi va d’amagat, puix que si els francesos ho descobrien els castigarien perquè diuen que fa pedregar al seu país, i s’emporta aigua d’aquella font i a l’arribar a Cardós la tiren a una font de la Ribera, i així fan ploure; però diuen que quan plou ací pedrega al Coserans, per això ho ha de fer d’amagat. La mateixa creença tenen a la vall d’Àneu”.
A la localitat d’Isil la creença també continuava forta als anys 30, quan Francesc Gallart, un jove de 22 o 23 anys (entrevistat per l’Ecomuseu als anys 90) fou comissionat vers 1933 per a anar a buscar aigua a la Font de Sant Lliser d’Uston. Sempre d’amagat dels veïns francesos, al tornar ja en tiraven una mica a terra al sortir de França:
“aquell any sí que va ploure, encara quedaven dos hores per arribar al poble allà a mitja muntanya i es va fotre a ploure i vam quedar xops, que lo més eixut la llengua”.
Encara als anys 40, amb la frontera tancada a tot trànsit, l’alcalde d’Isil desitjós d’acabar amb una altra sequera d’estiu, demanà al Petit, un notori contrabandista d’Isil, que li portés aigua de la Font-Santa. Entre diversos membres de xarxes d’evasió i espionatge aliades, de les quals Petit també formava part, li acabaren portant a l’alcalde franquista una botella que ompliren amb aigua del riu Salat.
Aquest lloc però a banda de la Font-Santa amaga, a una cinquantena de metres per sobre de la carretera, diverses coves, amb petites entrades invisibles entre rocs i boixos. Algunes foren explorades ja a finals del segle XIX pel pioner de l’espeleologia pirinenca, Fèlix Garrigou, d’on es diu que en van treure objectes prehistòrics i monedes romanes. Potser és una altra llegenda. Potser ja hi havia llocs de culte abans de la cristianització?
Després de les exploracions aquestes coves, plenes d’estalactites i columnes, foren saquejades per tal de decorar guinguetes i espais de lleure als banys termals d’Aulus.
