A la vall d’Uston a l’Alt Coserans, a la zona de l’Arieja, entre els pobles de Seix i Le Trein, es troba la capella de Sant Lliser d’Uston, al costat de la carretera actual i l’antic camí. És un edifici molt senzill, on només figura una inscripció al bloc de marbre, amb la data de 1770: “Per la glòria de Déu i en honor a Sant Lliser”.

Aquesta inscripció es refereix a la llegenda de la Font Santa. Una font abundant que va existir a poc metres d’allí abans d’aquest lloc de culte. Diu la llegenda que Lliser, que encara no era sant, originari de la península ibèrica, que va viure al segle VI i va morir l’any 548, va arribar d’Espanya pel port d’Uston. Va arribar esgotat per la set i la calor de l’estiu. Va parar a la vora del camí, i va plantar el seu bastó de pelegrinatge a la terra. Immediatament, una font d’aigua pura i abundant va brollar del terra, fet que va permetre al prelat de saciar la seva set i arribar al seu bisbat. La notícia de l’aparició de la font es va difondre ràpidament per tot el país.

Abans de la data de 1770 present a la capella, la font miraculosa era ja venerada per la població de l’alt Coserans, i també per la de l’altre costat dels Pirineus, del Pallars. L’any 1665 el Bisbe del Coserans, Bernat IV de Marmeissa, ja dictà mesures per ordenar les processons i cerimònies que tenien lloc a la Font-Santa. A Catalunya, a l’alt Pallars gairebé als mateixos anys, també tenim constància documental de la popularitat de la Font-Santa d’Uston. L’any 1657 es publica el llibre del frare i viatger Narcís Camós sobre santuaris marians de Catalunya, i parlant de Santa Maria d’Àneu, ens diu: “A esta imagen acuden por necessidades de agua las parroquias deste valle con procession, por cuyo efecto imbian a buscar agua de Esterri, de la que sacan de baxo del altar de San Llise en el obispado de Cosarans de Francia, y despues echan della por los quatro vientos, en la misma casa de Nuestra Señora quando han celebrado un officio solene, con que tienen muy experimentado alcançar lo que pretenden”.

Aquesta memòria de la font i la fe en els seus beneficis per invocar la pluja al Pallars, quan la sequera arruïnava el país, continuava al segle XX al Pallars, a les valls d’Àneu i de Cardós, veïnes amb la d’Uston, però sense la participació de l’església i els capellans. Ramon Violant i Simorra, el gran investigador de la cultura popular del Pallars, ho recull de boca d’una informant l’any 1946: “Un home qualsevol hi va d’amagat, puix que si els francesos ho descobrien els castigarien perquè diuen que fa pedregar al seu país, i s’emporta aigua d’aquella font i a l’arribar a Cardós la tiren a una font de la Ribera, i així fan ploure; però diuen que quan plou ací pedrega al Coserans, per això ho ha de fer d’amagat. La mateixa creença tenen a la vall d’Àneu”.