El Turbó, la muntanya màgica

Escolbar
Llegir
El monte Turbón. Archivo Fotográfico del Centro Excursionista de Ribagorza, 2016

El Turbó i el mite van de la mà des de temps immemorials i les seves llegendes han donat forma a la història de la Ribagorça. Una de les llegendes explica que els déus van elegir aquesta muntanya de 2.500 metres d’alçada, situada al centre del Prepirineu espanyol per instal·lar la farga que produeix els trons i els llamps.

Ensayos. Serie Caprichos de Francisco de Goya, 1797-1799

Un altre dels mites és el del gegant conegut com Ome Calamarsa, habitant d’aquestes muntanyes i del què es deia amb el seu alè al pujar el cim es formaven els vendavals i les tempestes. Un dia les veus que proferien la gent dels pobles del voltant reunits en consell van molestar tant al “Ome Calamarsa” que va agafar amb les seves mans dues enormes roques del cim del Turbó i les va llançar sobre ells, matant-los. Així que, per si de cas, quan a la muntanya se sentia tronar es tocaven les campanes dels pobles i es conjuraven les tempestes.

El Coloso. Francisco de Goya, Asensio Julià, 1808-1812
Dónde va mamá? Serie Caprichos de Francisco de Goya, 1797-1799

Una de les llegendes més populars del Turbó és aquella sobre els follets i les encantaries de les seves vessants. Als follets se’ls atribueixen els sorolls estranys o les misterioses músiques que molts diuen haver escoltat en els seus passejos, encara que ningú els hagi vist mai. Les encantaries són fades o dames preses per encanteris, que solen aparèixer al fons dels barrancs o al costat del riu rentant les seves teles blanques.També se les coneix com bugaderes. Diuen que si algú aconsegueix apoderar-se d’una d’aquestes peces, es pot fer ric i afortunat. Aquestes teles també es diu que desfan els encanteris de les bruixes.

Volaverunt. Serie Caprichos de Francisco de Goya, 1797-1799.

Les bruixes i els seus aquelarres també són protagonistes al Turbó. Es diu que manejaven les tempestes al seu gust i provocaven molta por. Tanta, que l’ermita de Sant Adrià, avui en ruïnes, es va haver de construir per espantar-les.

El aquelarre. Francisco de Goya, 1797-1798

Al municipi Les Paüls, van aparèixer en un racó de l’església documents sobre un procés inquisitorial pel qual van ser condemnades a mort vint-i-dos dones de la zona el 1593. No és difícil imaginar el que suposarien aquestes acusacions i execucions en la petita i tancada societat d’aquell temps.

No te escaparás. Serie Caprichos de Francisco de Goya, 1797-1799

A Brallans, poble de la faldilla del Turbó, hi havia el monestir de monges que freqüentava el baró d’Espés, ja que anhelava a una de les seves joves novícies. Enviava regals al monestir perquè se li donés a la joveneta com a esposa. Però els frares i els vassalls, farts del tracte que els conferia, van decidir acabar amb ell.

Quién lo creyera. Serie Caprichos de Francisco de Goya, 1797-1799

Un dia que el baró va acudir a caçar a la muntanya, una bruixa del Turbó va acudir per prevenir-lo. Però ell no en va fer cas. I quan es va endinsar al barranc els vilatans li van llançar pedres des de dalt, i els monjos li van deixar anar gossos mastins rabiosos. A l’endemà van trobar al baró mort i tres gossos trossejats al seu costat. Quan es va presentar la justícia, ningú sabia res. El misteri es va estendre al seu voltant. La llegenda es va escampar i mai es va aclarir aquell crim. Es deia: “Hauran estat les bruixes del Turbó…”

Que se lo llevaron. Serie Caprichos de Francisco de Goya, 1797-1799
Bonus (esp)
Ome Granizo

Esta criatura gigantesca podría ser uno de aquellos dioses antiguos que trajeron la fragua o, incluso, la personificación misma del “espíritu de la montaña”. Una historia recoge cómo un día las voces que proferían las gentes de las aldeas circundantes reunidas en consejo molestaron tanto al “Ome Granizo” que, en un ataque de ira, cogió con sus manos dos enormes rocas de la cima del Turbón y las lanzó sobre ellos, causándoles la muerte. Así que, por si acaso, cuando en la montaña se oía tronar se tocaban las campanas de los pueblos y se esconjuraban las tormentas.

Encantarias

Algunos de esos encuentros con las encantarias han quedado fosilizados en la memoria popular. Cerca del Turbón, en la ermita de las Aras, es donde cuentan que un comerciante de casa Farré, de Espés Bajo, oyó de repente una música. Espiando entre los árboles, vio como bailaban las encantarias. Una de ellas le convidó a bailar, revelándole que en realidad era la reina de estos mágicos seres. Aquel hombre nunca olvidó el gozo de aquel momento.

Brujas

“En el Turbón, las bruxas tienden sus ropas al sol”. Este es un dicho popular que ilustra muy bien la condición mágica del monte. En el Diccionario Geográfico de España publicado por Pascual Madoz en 1845, en la voz Turbón puede leerse: “Turbón es el objeto de todos los cuentos de viejas. A él acuden, según éstas, a sus reuniones nocturnas y adoración del macho cabrío, todas las brujas del país”.

Proceso inquisitorial

Lo más curioso es que de aquella truculenta historia los vecinos de Laspaúles dieron lugar a un precioso evento de recreación: Lo Consell de Laspauls, una obra teatral en la que representan los acontecimientos que acabaron con la ejecución de aquellas mujeres acusadas de brujería. El libreto parte de una idea original del párroco Domingo Subías, que fue también la persona que encontró los valiosos documentos en los que se describe la sociedad que rodeaba el Turbón hace unos siglos.

El barón de Espés

La leyenda de la muerte del barón d’Espés tiene en realidad varias versiones, y tan pronto se ha asegurado que fueron las «bruxas» y duendes del Turbón quienes lo mataron; como que fue despedazado por los perros de los monjes del monasterio de Obarra. Pudo ser que se lo comieran sus propios perros o que lo arrastrara la corriente del río. Eso sí, en el valle de Lierp recuerdan haber visto perros esculpidos flanqueando el mausoleo del barón en Obarra.