Ja avançat el segle XI, l’empenta dels exèrcits cristians va obligar als musulmans a abandonar la seva tradicional fortalesa d’Ayerbe. Ayerbe fins a aquest moment havia servit de guaita durant tres segles enfront del pas natural que el Riu Gállego obre cap al cor del vell Aragó.

Poc a poc la situació va anar empitjorant. Alguns musulmans van fugir i altres es van rendir, i van decidir quedar-se. Però abans d’abandonar la fortalesa, van decidir fondre tots els tresors i objectes que tenien d’or i fer un bell toro daurat. El van amagar en un dels passadissos subterranis del castell d’Ayerbe, per recuperar-lo quan la situació millorés. Però el castell va passar a mans dels cristians per sempre i el parador del bou d’or, gelosament amagat, es va convertir en un secret.

Els nous senyors cristians, encegats per la seva cobdícia, van contractar a diversos endevins perquè els indiquessin el lloc exacte del bou daurat, ja que els musulmans mai els van donar cap pista. Els endevins van assenyalar el pou com a ubicació del bou i es van contractar jornalers perquè excavessin per torns. Van excavar més de trenta metres i van aparèixer tot tipus d’armes, estris, ceràmiques, … però cap bou d’or. Finalment, davant la burla de tots, es va abandonar la recerca.

Encara en l’actualitat, de tant en tant, sorgeix algú que tracta d’arrencar a aquestes venerables ruïnes el seu secret: el parador d’aquest bou d’or amagat al voltant de l’enderrocat castell d’Ayerbe que els musulmans van enterrar en espera de temps millors.

El denominado “Reino de los Mallos”, al noroeste de la provincia de Huesca, en pleno Prepirineo aragonés, era en época medieval un territorio frontera. Los musulmanes gobernaban en Zaragoza y construyeron guarniciones para vigilar los movimientos de los guerreros cristianos que avanzaban desde el norte. Todavía perduran en él los vestigios de grandes castillos, fortalezas enriscadas en nuestras montañas o mimetizadas con nuestros paisajes que vivieron la lucha entre cristianos y musulmanes. En torno a estos castillos se basan algunas leyendas como la que hemos leído sobre Ayerbe y su castillo.

Existe una larga tradición aragonesa sobre los musulmanes que no pudieron huir con sus tesoros y los enterraron con la esperanza de volver para desenterrarlos. En la provincia de Huesca, además de en Ayerbe, podemos encontrar leyendas de este tipo de tesoros en Belsué y Lanaja entre otros.

La existencia de riquezas ocultas está rodeada de mucha leyenda y tradición oral popular, transmitida de padres a hijos. No es raro que los tesoros escondidos se les atribuya a los musulmanes, ya que acumularon muchas riquezas.

Su precipitada marcha tras el avance cristiano impidió, como es lógico, que no llevaran consigo todas sus pertenencias y se vieran obligados a esconder sus tesoros bajo tierra, en cuevas, pasadizos, cerros, rocas o castillos. Así se aseguraban de que en un futuro, ellos mismos o sus descendientes pudieran recuperarlos.