Què va ser la Guerra Civil.
Al mes de juliol de 1936 el govern a Espanya era una República i a Catalunya . El dia 18 de juliol de 1936 va començar a tota Espanya una guerra civil, és a dir una lluita en que eren persones del mateix país, les que estaven en un i altre bàndol. Uns generals de l’exercit encapçalats per Franco van fer un cop d’Estat. Que volia acabar amb aquest govern. El bàndol de Franco es va autoanomenar nacional, i el dels Governs que hi havia en aquells moment republicà.
Al començament de la guerra en la zona republicana hi va haver aldarulls. A la població de Camarasa, com a altres llocs, grups d’incontrolats van incendiar l’església parroquial i van assassinar el mossèn del poble. Moltes persones del poble van ser perseguides.
La batalla del Segre.
Entre abril de 1937 i gener de 1938 es va a gestar una batalla cruenta que es quedarà en la memòria de les poblacions: la batalla del Segre. Els grans rius de la zona, l’Ebre, el Segre i la Noguera Pallaresa es transformen en fronteres naturals entre els dos bàndols que intentaven una i altra vegada superar.
Es tractava d’una zona imprescindible a nivell estratègic, el seu control podia canviar el rumb de la guerra, ja que a inicis de segle es va crear un sistema d’embassaments que proporcionaven electricitat a grans i petites ciutats de Catalunya, entre elles Barcelona, on es trobava gran part de la indústria armamentista de l’exèrcit republicà. Aquesta frontera va portar a la destrucció de molts dels ponts que comunicaven banda i banda dels rius amb el propòsit d’ impedir l’avanç de l’exèrcit nacional.
La guerra a casa
A mesura que va avançar la guerra, molta gent va fugir del lloc on residien i van haver d’anar-se’n a altres més segurs, són a els anomenats refugiats, que van començar a arribar al poble de Camarasa entre desembre de 1936 i juliol de 1937. Com que aquesta gent no tenia casa, gairebé totes els familiars de Camarasa van acollir-les a casa seva. La caserna de la Guàrdia civil del poble va acollir a mares que fugien amb els seus fills.
Durant la Guerra Civil es van inaugurar les escoles, que s’havien construït gracies al finançament de l’Ajuntament i de la República. Els nens que llavors hi anaven recorden els sorolls dels avions que sobrevolaren Camarasa, dirigint-se a la presa, i la por que van patir. Tots sabien què havien de fer quan això passava: sortir de l’edifici i amagar-se sota les oliveres del camps propers.
A les Trinxeres
Originalment, les trinxeres no s’utilitzava la fusta i els reforços de ferro que s’han fet servir per a la reconstrucció de les Trinxeres del Merengue, sinó que l’excavació de les trinxeres és feia al mateix guix que conforma el sediment del tossal. Per tant, les parets eren també de terra. Els sacs eren de formigó, feien servir de parapets. Les trinxeres es caracteritzen per tenir passadissos molt estrets que, d’una banda, dificulten la mobilitat, però eren grans aliats a l’hora de evitar que els projectils dels enemics arribessin als soldats que es trobaven dins les trinxeres.
L’avanç dels revoltats
Des de desembre de 1937 els revoltats, dirigits pel general Juan Yagüe, van realitzar una gran ofensiva al front d’Aragó, fent-se amb centres urbans com Terol o Casp. Aquestes forces, en un ràpid avanç, van aconseguir Lleida al mes de març, sent en aquesta ciutat on van trobar gran resistència per part dels republicans. Tot i les dificultats posades pels republicans, el general Yagüe va aconseguir fer-se amb la ciutat. El 6 d’abril els revoltats arriben a la capital de la Noguera, Balaguer. Els republicans, per trencar aquest avanç, fan volar el pont de Sant Miquel. Així i tot, quatre dies més tard les tropes revoltades superaran la línia del riu Segre establint un cap de pont, és a dir, uns espais fortificats propers en línies enemigues que podria servir per conquerir la resta del territori. Dins d’aquest cap de pont es trobava el Tossal de Deu, conegut ara com el Merengue.
La lleva del biberó.
Aquest lloc és recordat perquè per primera vegada a la guerra es va veure a un nou tipus de soldat en el bàndol republicà, aquest era més jove que la resta que havia lluitat en els anys anteriors, eren nois de 17 i 18 anys d’edat.
El president de la República, Manuel Azaña, donades les nombroses pèrdues territorials de la República va cridar a les armes a uns 30.000 homes nascuts entre 1920 i 1921. Davant els exèrcits professionals dels revoltats, uns joves sense entrenament professional van sortir a la conquesta d’aquest lloc.
Els fets del Merengue
Els combats més cruents van tenir lloc durant l’ofensiva republicana dels dies 22 al 27 de maig de 1938 ,i un dels llocs d’aquests enfrontaments va ser “el Merengue”. Un testimoni d’aquella època explica: “El 25 de maig (…) al cap de pont de Balaguer, el primer objectiu principal és va centrar en la recuperació del tossal. El capità republicà Cabrera, per animar els soldats, va dir la famosa frase que donaria un nou nom al Tossal de Deu: “Vinga nois, que això ens ho menjarem com si fos una merenga!”. A les cinc del matí és va començar a disparar l’artilleria (canons) des de la serra de Monteró. Posteriorment continuà l’aviació i finalment avançaren cap a Monteró els tancs i darrere la infanteria. Els tancs no van poder superar els marges més elevats del turó i en els darrers trams els soldats s’hagueren d’enfilar amunt, protegint-se dels trets de les metralladores enemigues, amagant-se darrera de les pedres i arbres. Però no és va aconseguir conquerir El Merengue, malgrat les successives onades de soldats que ho van intentar. El Merengue no va resultar tan fàcil de menjar-se’l.
El desenllaç de la batalla
Durant sis dies les forces republicanes van a fer l’impossible per aconseguir El Merengue; tot i això, la resistència de les forces revoltades va ser prou fort per desmoralitzar al seu rival. De fet, les baixes van ser molt nombroses en el bàndol republicà en aquest curt episodi; s’estima que van morir aproximadament 629 en aquest bàndol, tres vegades superiors a les de l’exèrcit revoltat. Després del 27 de maig les línies es van mantenir, però l’enfrontament va cessar. No hi va haver més atacs per part de cap de les forces fins passats 9 mesos quan, al gener, l’exèrcit revoltat va decidir avançar per la línia de Segre per fer-se finalment amb la resta de Catalunya. La guerra acabaria quatre mesos desprès.
A l’anomenada ofensiva de Catalunya, les tropes franquistes van fer fugir a els republicans cap a França, on van viure en camps de refugiats. N’hi ha que no van retornar mai més.
Les conseqüències de la guerra:
Després de tres anys d’intensa guerra el bàndol revoltat va donar per acabada la guerra el dia 1 d’abril de 1939. A partir de llavors s’establiria la dictadura de Francisco Franco, durant quasi quaranta anys.
La guerra va deixar més de 500.000 morts i aproximadament 400.000 refugiats en països europeus i llatinoamericans. Amb la fi de la República, el vot universal va acabar, a Catalunya es va suprimir la Generalitat, i es va perseguir a tots aquells que van lluitar en el bàndol republicà. Els vençuts foren perseguits i oblidats mentre als vencedors recordaven cada dia la seva victòria amb els homenatges als “Caiguts per Déu i per Espanya”.
La importància del record
Les famílies del bàndol republicà van ser estigmatitzades amb el qualificatiu de “rojos”. A més, no van ni poder plorar a els seus morts, molts dels quals van desaparèixer sense que ningú els expliquis que els havia passat ni on estaven enterrats. La por a recordar el drama de la guerra civil és va instal·lar com una pesada llosa sobre la societat espanyola. Durant molts anys no és va poder parlar obertament del que havia significat la guerra i el franquisme. Ja fos per por, per no voler recordar fets traumàtics o simplement per oblidar el passat, la majoria de les persones que van viure aquests períodes de la història van callar, i foren poques les persones o entitats que van fer homenatges als executats, desapareguts, exiliats o als que van lluitar a la guerra defensant la República. Amb el retorn de la democràcia, és va plantejar poc a poc la necessitat de treure a la llum i donar a conèixer tots aquells fets del passat que van quedar silenciats pel franquisme. Per aixà, aquesta memòria històrica és també un exercici de memòria democràtica.
